A s'hora d'abans de sopar

Na Paquita tenia gairebé s’edat de sa meva padrina, però ella era menorquina de sempre -que jo recordi-. Sé que devia doblers i favors a quasi tot es barri -per sort mai havia tengut tant de contacte amb ella com perquè me degués res-. Per començar, a sa cosina de ma mare, que viu as pis de baix des meu, passant pes paleta, molt amic de sa família, fins as taxista, més o menys, personal -o personalitzat- que tenia.

Era una dona estranya i peculiar. Sempre he pensat que, si no escrivia una mica sobre ella, sa gent -encara que només fos sa des nostre barri- no en sabria ben bé sa història.

Na Paquita no volia que ningú sabés mai d’ella. S’inventava malalties i per justificar-se -podríem dir que per fer-ho davant de ses plantes, perquè no hi havia cap ser viu llevat des taxista que la vegés- se n’anava a Barcelona i concertava cites amb metges.

Ella volia que li trobessin alguna cosa, així s’excusa li vendria com anell al dit. Sabíem que havia anat as neuròleg, perquè de tant en tant cridava a ma mare i, mentre ella planxava i deixava s’altaveu posat, na Paquita li contava una mentida rere s’altra. Tots sabíem que patia alguna malaltia o trastorn, però mental. Apagava es llums, tancava fins s’últim racó de ca seva per no poder ser vista i només sortia a certes hores, assegurant-se ben bé abans de fer-ho que no hi hagués “moros a la costa”.

Era una dona parescuda a sa meva padrina: baixeta, amb cabells arrissats una mica tenyits pes color de s’edat. Però ella, a més, tenia uns ulls desconfiats on es veia reflectida una trajectòria vital potser no molt afavorida.

Ahir la vaig veure, mentre estenia sa roba as pati de ca meva, perquè es meu balcó està situat a un segon pis i, per tant, tenc bastanta visió sobre ses cases quasi totes més baixes de sa meva zona.

Per un segon, enduta pes fet quotidià d’estendre sa roba, havia oblidat tota sa història de na Paquita i, en sentir un renou, he estirat es cap per defora des balcó cercant es lloc des d’on s’havia produït. I la vaig veure. Aquells ulls se’m van clavar i me deien: “Com t’atreveixes a mirar cap a ca meva?”. I una espècie de maledicció va caure sobre mi i sa meva roba estesa.

Potser l’hauria de tornar a rentar?

© 2026 Una escriptora desacomplexada · Tots els drets reservats.