Estimada Partènope

Estimada Partènope,

He estat pensant i, a la fi, he fet una llista. Són moments importants de ma vida. He escollit alguns que m’han fet molt feliç. Has d’entendre que amb tu no he trobat res igual.

Menorca, estiu del 98, una foto d’un padrí donant es gelat a sa seva neta. Una casa antiga i un instant una mica borrós han estat capturats per una Nikon. Ella volia provar sa xocolata.

Era de vespre i record que ma mare me contava una història des Germans Grimm sobre unes dotze al·lotes que es vespres fugien de casa per anar-se’n a ballar. Agafaven una barca per creuar un riu o potser era un llac. No sé quina història era, estic quasi segura que era des Germans Grimm.

As menjador sa padrina m’ha donat un quadern de cal·ligrafia perquè és important escriure com cal i que s’entengui. Ella mira sa telenovel·la i així me té entretinguda. Després jugam as parxís, me deixa guanyar i me dona pa amb xocolata.

Granada, més o menys as 6 anys. Mon pare m’està fent un “petit” pessic as braç i no m’amollarà fins que hagi dit totes ses marques de llet que conec. Maledicció! Només sé PULEVA per s’anunci de sa tele. I entre rialles me guanya i me diu que sa solució és que comenci a anar as súper amb ell.

Ho duc clar, idò!

Ma mare està cuinant i nos demana què volem per sopar, si lasagna o truita. Jo, truita, i es meu germà petitet ha dit que volia menjar sagna. Hem rigut molt perquè sembla impossible que no s’adoni que La-sagna és només una paraula.

Na Marina m’ha dit que si nos donam pressa arribarem ràpid as banc on s’asseuen ses nines de tot 6è que són “guais”. Així que, seguint es pla, hem corregut durant uns cinc minuts per tenir es millor lloc as pati. Hem respirat i hem dit: “TOMA!”, però tot seguit un estúpid de 6èB ha tengut sa fantàstica idea de tirar un iogurt per sa finestra i hem quedat xopes. Sa resta des pati nos hem estat rentant as bany molt tristes i enfadades: “Sa culpa ha estat teva perquè has dit que així arribaríem abans!”

Ara no podem aturar de riure. Maleït idiota des iogurt! Es karma ja t’ho haurà tornat, però.

Es primer dia de classe d’institut sempre hi ha una tutoria i podem partir després de saber es horaris. He decidit que enguany faré nous amics i que canviaré com a persona. Així que m’he assegut as costat de sa nova i he pensat que així ja tendria una nova amiga.

Però no sabia que aquella promesa d’aquell any duraria tant. He d’intentar tot en sa vida amb aquelles ganes. Així no puc fracassar.

Es professor de llatí m’ha escollit per presentar un exemple per s’al·lot que no havia vengut sa setmana passada. He pensat: és mono, però vaja pardal.

I uns anys després descobriria lo que “sa primavera fa amb ses roses”.

Esteim es sis as bar prenent un cafè. Els camins de la por i de sa vida m’han fet arribar (empesa per una enrabiada inicial) a ses terres on es cec va empotrar en Lázaro contra es toro i on en Calixto va quedar (erèctament) encantat de na Melibea.

Es cinc m’estimen (i els estim) amb locura i dins d’aquest bar he trobat una colla d’amics, companys i quasi germans que m’han fet créixer.

Acabam d’arribar de festa i nos hem ficat as llit, és tard, però, jo, després d’un any li he de dir: Escolta, m’agrades! Però tot d’una m’he girat per dir-li, ja estava roncant.

Mir es rellotge, les 17:50h. D’aquí res tancaran sa biblioteca. A casa no m’agrada tant llegir perquè me distrec. Es napolitans poden presumir de pizza, però no pas d’horaris de biblioteques.

M’entra sa nostàlgia. I com a mallorquina, mai havia entès tant es  “dolor de no poder tornar a s’illa” i de retrobar sa gent que una estima.

Me sap greu Partènope, entenc que n’Ulisses tengués ganes de tornar.

P.S. : Potser sí que és ver que estimar sigui un lloc, però has de saber quin.

Nàpols, 2017

© 2026 Una escriptora desacomplexada · Tots els drets reservats.